Rotary Club de Terrassa

El Rotary Terrassa ha volgut començar el seu curs 2018-19 recordant el 50è aniversari del maig del 68. El Maig del 68 ha marcat tota una generació amb el lema de sota les llambordes, la platja… i ha aconseguit arribar fins els nostres dies quedant com una mena de utopia per la gent jove.

Per entendre el seu origen ens hem de situar a la França de 1968 que vivia sota l’ombra del general De Gaulle, un polític paternalista, tradicional, que encarnava els valors del passat, pare de la V República, figura de l’alliberament a la Segona Guerra Mundial i solució de la crisi d’Algèria que acabaria amb la IV República i que ja tenia setanta-vuit anys. A finals dels 60 els preus estaven pujant i el govern s’enfrontava a la inflació mentre que molts treballadors es veien afectats per l’atur i els salaris baixos, alhora que la immigració europea i nord-africana no parava de créixer i tot això feia que el malestar es generalitzes.

No podem dir que el maig francès fos un moviment d’estudiants, tot i que aquests esdevinguessin la seva avantguarda, sinó que va comptar amb una forta participació obrera i un considerable recolzament burgés o de les classes mitjanes; uns perquè creien que a França havien disminuït les llibertats públiques, altres per solidaritat, i, també pels que creien que calia un canvi  en una societat de dormitava. El jovent vivia una situació de desencís i de cert avorriment que venia de la pròpia evolució de la societat industrial que havia aconseguit una certa estabilitat social. mitjançant  la integració de la classe obrera amb la participació dels sindicats i que va aconseguir eliminar la clàssica confrontació contra l’explotació capitalista.

La revolta dels estudiants es fonamentava en la consciència que més endavant no tindrien oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s’avingués amb les seves aptituds. Estaven desencisats de formar part d’una universitat de classe on s’aplicava un ensenyament neutre i amb unes estructures inadequades, que feien que a la sortida de la Universitat només els esperés l’atur.

A aquest fet cal afegir-hi certes mesures que només feien que irritar-los, com la prohibició de les relacions sexuals a les residències universitàries, les restriccions en les sales de reunió, la prohibició de premsa a les residències universitàries o les proves de selecció previstes en el pla del ministre Christian Fouchet. El detonant de l’esclat el trobem en el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març i en la seva immediata conseqüència: la intervenció de la policia, el divendres 3 de maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes, professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a Nanterre.

Seguidament, anirien sortint a la llum una sèrie d’animadors del moviment que s’aixecava contra els qui ostentaven el poder, ja fos la burocràcia estatal, sindical o dels propis partits polítics. L’esperit del maig el podem veure reflectit en els seus nombrosos eslògans: “Prohibit prohibir”, “Fes l’amor i no la guerra”, “Ens hem d’endurir, sense perdre mai la tendresa”, etc.

No es pot afirmar que existís un programa per aquest moviment, el que si que podem observar és una crítica radical al sistema, una contestació a una societat que no evolucionava. El moviment es va inspirar en Herbert Marcusse, que pensava que els estudiants constituïen, en una societat industrial avançada, la veritable força de qüestionament en el tot era possible que canviés. I així va apareixer, per primer cop, la idea d’universitat crítica a l’estil del que estava desenvolupant-se a Berlín, amb dret a l’expressió i l’acció política dins de les facultats.

A continuació hem visualitzat un reportatge de TVE presentat per Olga Lambea emès el 2013 on es pot apreciar des del orígens al final dels fets i a on fins i tot hi podrem veure imatges de l’antic NO-DO. https://youtu.be/i5n9tbuBJ4Y

El que si que va aconseguir la irrupció del jovent va ser canviat l’estat d’ànim d’un país ensopit que no sabia ben bé cap on anar. (part deltext redactat a partir d’un document de la revista Sapiens).

En el decurs del sopar que es va fer a la nova seu provisional del Club al Hotel Don Cándido es va llegir el poema de Joan Maragall:

DEMANEU LA LLUNA!

No sou joves? Doncs demaneu la lluna

Sobretot, demaneu la lluna, amics meus,
des d’aquests vostre recinte d’Ideal:
I no en tingueu cap dubte, la lluna anirà venint.
Al principi la gent se riurà de vosaltres;
la gent dels corcats tabernacles,
la gent d’ulls tèrbols i boca espessa,
la gent de la malura o la feblesa,
la gent de lo possible, se riuran de vosaltres.
Però quina diferència! Quin riure!
Un riure trist, un riure buit, un riure impotent...
I mentrestant la lluna començarà a acostar-se

Us diran somniadors,
us diran beneits,
us diran extraviats,
i amb llur mà pesada voldran guiar-vos
pel camí planer que convé a la llur passa feixuga.
Mes vosaltres els direu rient:
No; volem la lluna...
I la lluna se us anirà acostant, acostant...

Ells rodaran el cap com plens de llàstima,
us deshauciaran,
us abandonaran dient-vos que no fareu mai res.
Doncs cabalment ho fareu tot,
perquè, al capdavall, sempre és el jovent qui té raó.

Quan ja ningú pugui negar-vos-la,
quan us diguin homes madurs,
quan us sembli que el vostre ideal ja és aconseguit...
torneu a mirar la lluna
i la veureu que és al cel tan lluny com abans,
i que ja un altre jovent, rient, la demana.