Rotary Club de Terrassa

L’Oriol Badia ha fet una conferència sobre la vida de l’abat Escarré  (en motiu del 50 aniversari de la seva mort), en el decurs d’un sopar organitzat pel Rotary de Terrassa a la seva nova seu de l’Hotel Don Càndido.

Aureli Maria Escarré i Jané va néixer a l’Arboç el 15 d’abril de 1908 i ingressà com a monjo a Montserrat el 1923 essent ordenat sacerdot el 1933. El 1936 va exiliar-se a Itàlia amb uns quants monjos més i el 1938 va decidir retornar a l’Espanya nacional concretament a Saragossa. El gener del 1939 proposa tornar al monestir i ho fa abans de l’entrada de les tropes franquistes que al arribar al monestir es troben que aquest ja esta ocupat per un petit grup de monjos amb Escarré al capdavant com a prior.

El 1941 és nomenat coadjutor de l’abat Marcet i una de les seves primeres accions és democratitzar la comunitat i enviar als monjos a fer estudis a l’estranger.

És cert que mantenia una bona amistat amb el dictador Franco i amb la seva muller i quins hi tot es tutejaven, però també ho és que mai es va aplegar a les demandes que li va fer, com per exemple la de fer-se càrrec del Valle de los Caidos. Aquesta amistat l’ajudava a que els governadors li tinguessin cert respecte i no el molestessin massa.

L’Oriol explica el fet de que gràcies a l’antiga Caixa Terrassa en el Museu que Escarré va contribuir a fer-se important, hi podem veure un quadre del pintor terrassenc Joaquim Vancells.

Un dels fets destacats és l’entronització de la Mare de Deu de Montserrat el 1947 que podem considerar com un dels primers actes de reafirmació de Catalunya (en el cim més alt de Montserrat aquell dia hi va lluir una senyera catalana).

Segons l’Oriol, l’abat Escarré va prendre una decisió transcendental, la d’obrir el monestir a tot Catalunya dient “Montserrat és vostre”.

Poc a poc les seves humilies van incloure aspectes de política social i de justícia política. La seva postura crítica no era ben vista per el govern franquista i poc a poc es va convertir en un símbol de l’església catalana i del mateix poble. En aquest sentit les declaracions que li va publicar el diari Le Monde el 14 de novembre de 1963, d’oberta oposició al règim, van contribuir a crear un corrent d’opinió entre els catòlics catalans que propugnaven per un futur més democràtic per Catalunya i una clar demanda de més llibertat i justícia. Deia “a Espanya no hi ha llibertat i sense llibertat no hi pot haver justícia”.

L’abat Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la defensa de la llengua catalana. Tot això va portar a que al 1965 se’n va anar a Itàlia exiliat (al monestir de Viboldone a la Llombardia) i al 1966 va renunciar al títol d’Abat de Montserrat.

Ja molt malalt l’Abat Cassià Just el va convèncer de que tornès a Barcelona tot i que primer s’hi va negar dient “quan la meva mare es moria m’ho van negar”. A la clínica Platón ja no hi van poder fer res i al cap de pocs dies va morir (21 d’octubre de 1968) essent portades les exèquies a la capella ardent del Monestir de Sant Pere de les Puelles des d’on va ser traslladat a les espatlles pel carrer, entremig d’una gran gentada. Finalment amb cotxe va ser traslladat a Montserrat, on fou enterrat en el panteó dels Abats mentre en Cassià llegia una homilia d’autoinculpació per haver deixat morir l’abat fora del Monestir.

L’abat Escarré té el títol de “l’Abat de Catalunya”. L’Oriol Badia finalitza la seva exposició amb un vídeo on es recullen fotos, algunes de personals, amb l’Abat al llarg de la seva vida i amb la veu del mateix Escarré.