Rotary Club de Terrassa

L’escriptora Sílvia Alcàntara ha estat la convidada al Rotary de Terrassa en el plenari del dia 23 de novembre de 2010 i ha centrat la seva exposició en el seu llibre “Olor de Colònia”, un èxit de vendes que ha superat les seves pròpies expectatives i de la que ja se n’han fet més de 9 edicions.

Ha començat explicant que la seva novel·la, que durant un any va estar guardada en un calaix ja que no trobava cap editor que la volgués publicar, està basada en les experiències que ella va viure de petita a la Colònia Vidal.

D’entrada a volgut deixar clar que “les Colònies van jugar un important paper a Catalunya en la època de la postguerra ja que van acollir a moltes persones que ho havien perdut tot” i que en aquest espai al menys podien tenir un lloc on viure que els assegurava la subsistència.

Per altra banda afirma que posteriorment va descobrir que una de les coses que “li van prendre el saber” o sigui, l’oportunitat de rebre un ensenyament complert ja que aquest, a les colònies, estava controlat amb l’objectiu que els fills dels treballadors no aprenguessin més del que els interessava als amos (a la foto podeu veure l’escola de la Colònia Vidal). I és que “a través de l’ensenyament la gent pot ser lliure” i això no interessava en aquest món tant tancat i segons diu “claustrofòbic”. Un món tancat en si mateix on “la gent era controlada al poblat pel mossèn i a la fàbrica per l’amo” i on “tot i no haver-hi muralles la gent tenia por de que si marxaven a fora no sabrien viure“. Era com una gàbia en que l’ocell encara que li deixis la porta oberta té por d’emprendre el vol per no perdre un lloc segur on té assegurat el menjar i l’aixopluc.

En relació a la seva infantesa ens explica que ella va ser molt feliç fins els 14 anys ja que des dels ulls d’una nena que no coneixia rés més tot podia semblar bonic. Però el que va resultar-li dur va ser el fet de que “un dia eres una nena i l’endemà de complir els 14 anys entraves a treballar a la fàbrica a un quart de cinc del matí per fer 8 hores de treball“.

La vida en les llars era més aviat miserable, el poc que guanyaven servia per pagar el lloguer de la vivenda i el menjar que venien al colmado de la Colònia, on la majoria de famílies “tenien que comprar de fiat“, de manera que sempre devien diners. Qui més, qui menys tenia un petit hortet i algun aviram que els servis de complement, tot esperant poder pagar el que es devia quan arribés “la setmana dels quinze duros” (un pagament extra que es feia una vegada al mes). Tot això però, va anar canviant a partir de la crisis dels anys 60.

La novel·la és una ficció i els personatges i els que els passa també, però l’entorn i l’atmosfera són reals. Alguns personatges reflecteixen realitats que a ella li van impactar, com el cas de les moltes dones solteres que hi havia a la Colònia i que ho eren perquè els seus marits havien mort a la guerra i ella aprofita per parlar-ne amb l’objectiu de retre’ls-hi un petit homenatge.

La Sílvia explica en la part final de la seva intervenció que aquesta va ser la seva experiència i que com tot a la vida és pot veure de diferents perspectives i que segurament hi ha altres interpretacions i experiències que podrien complementar la realitat del món de les colònies que, com reconeix, “segurament també van ajudar a solucionar molts problemes de moltes famílies que no tenien rés“.

Actualment ens diu que sortirà la novel·la traduïda al castellà i que s’està estudiant la possibilitat de fer-ne una pel·lícula.

Enllaç per saber-ne més:http://www.escriptors.cat/autors/alcantaras/pagina.php?id_sec=3772