Rotary Club de Terrassa

En el decurs del darrer plenari es va felicitar a en Domènec Ferran per haver estat escollit Terrassenc de l’any 2019 i es va tancar l’estat de comptes del Club corresponent al curs passat a més de presentar la previsió per l’actual.

A continuació la Sra. Nuri Escudé presenta el poema la Tardor:

Seguidament, la historiadora i socia del club, Sra. Mariona Vigués comença la seva xerrada sobre El Real Colegio Tarrasense explicant la situació econòmica i social de la Terrassa del segle XIX marcada pel desenvolupament industrial i poc pendent de la formació intel·lectual dels seus infants. Comenta la xifra d’analfabetització de la població a l’Estat espanyol que arriba al 70% al darrer terç del segle XIX i la dificultat de tenir dades a Catalunya indicant, però, que al 1932 només estaven escolaritzats el 39’11% dels nens catalans i el 35’96% de les nenes.

Seguidament fa un repàs del creixement de la població terrassenca al llarg del segle, constatant l’arribada de població nouvinguda de la resta de l’Estat a partir de 1850 fent especial esment en l’aparició, evolució i dificultats de les escoles públiques i les privades a la ciutat. Feta aquesta introducció detalla com un grup d’industrials i persones acabalades, no satisfets amb l’ensenyament que les escoles de la ciutat podien donar als seus fills, crea una societat de nom Vinyals, Rovira, Ullés y Cía que té com a objectiu comprar un terreny a Terrassa o a prop i construir-hi una escola destinada a primer i segon ensenyament que cobrís les necessitats de l’emprenedora burgesia local, una escola que fos a l’estil dels colleges anglesos llavors tan de moda. El president de la societat era Miquel Vinyals i Galí i com a administradors figuraven Tomàs Rovira i Brusi i Llàtzer Ullés i Subirana.

Les obres del nou edifici començaren aviat, el 1864, en un terreny a la zona de la ciutat coneguda com a Era de Dalt, sent l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, i el mestre d’obres Pere Comerma i Rodó. L’edifici es construí segons les darreres novetats arquitectòniques de l’època i es feu en un temps record.. El primer curs escolar fou  el de 1864-1865.

Calia buscar una persona competent que el dirigís i l’escollit fou el Dr. Anselm Cabanes i Brunés que imprimí tan en l’ensenyament del batxillerat com en l’ensenyament primari el seu propi estil acadèmic, innovador per l’època i  basat en l’experimentació. El Colegio Tarrasense tenia alumnes externs però també alumnes interns de diferents procedències geogràfiques, fins i tot hispanoamericans fills o descendents de catalans que vivien a Cuba i Puerto Rico.

La vida del Colegio Tarrasense continuà sense interrupció durant els anys revolucionaris de 1868-1873, fins i tot rebé la visita del rei Amadeu de Saboia el 20 de setembre de 1871 que admirat pronuncià la frase: “Ni en Italia ni en España hay otro igual”. El 1872 la Guerra Civil carlina donà nous ensurts a la ciutat que va ser ocupada per sorpresa el 22 de juliol; alguns pares d’alumnes interns van treure els seus fills del Colegio Tarrasense per por a poca seguretat. El Sr. Cabanes tancà temporalment l’escola però aquell estiu morí i quan es va reobrir al setembre va ocupar el càrrec de director un antic alumne i que en aquells moments n’era professor: Joan Cadevall i Diars.

Joan Cadevall va estar molt implicat en l’èxit del Colegio Tarrasense i en la vida cultural de la ciutat; personatge inquiet i polifacètic era conegut més enllà de Terrassa per ser una eminència especialment en botànica. Seguint les necessitats de professionals ben formats, creà, d’acord amb l’Ajuntament, l’Escola d’Arts i Oficis ubicada fins 1902 a l’edifici del Colegio Tarrasense que als 25 anys de la seva fundació rebé el títol de Real de mans de la reina Mª Cristina que havia visitat la ciutat. Josep Llimona va ser l’autor de l’escut reial que avui encara hi ha a la façana de l’escola.

Els darrers anys de finals de segle XIX, van començar les dificultats, l’ajuntament no pagava puntualment els diners per l’ensenyament dels alumnes “pobres” que el Real Colegio acollia, tampoc la subvenció per l’Escola d’Arts i Oficis i cada curs s’arrossegava més dèficit; a això cal afegir que molts industrials havien traslladat la seva residència a Barcelona i allà ja hi havia bons col·legis per portar els seus fills. El curs 1900-1901 seria el darrer curs escolar del Real Colegio Tarrasense. El setembre de 1901 s’hi instal·laren els escolapis que havien arribat a la ciutat a petició de l’Ajuntament.